El CEIP José Juan Ortiz és una petita escola de Sant Andreu de la Barca agermanada amb una altra escola de Cuba. Bé, avui no és tant petita com fa 10 anys, quan va començar el seu agermanament: “ara tenim dues línies complertes i uns 450 alumnes”. Qui ens ho explica és Susana Pasqual, mestra d’educació infantil i una de les pioneres de l’experiència

UN PROJECTE AMB NOMS PROPIS

Si poseu José Juan Ortiz a Google us sortirà una munió de coses, però poques rellevants pel que fa al tema que ens ocupa, llevat de les webs de la mateixa XecMón i del CEIP José Juan Ortiz. Però la cosa dels noms té la seva importància en aquest intercanvi entre dues realitats tant diferents com són la d’aquest municipi del Baix Llobregat i el municipi d’Holguín, a la província més oriental de Cuba. Allà, al barri de Sant Andrés, es troba l’escola William Aguilera, amb la qual està agermanat el CEIP José Juan Ortiz. Resulta que l’escola amb la qual estem agermanats es troba en un barri amb el mateix nom que el nostre municipi, Sant Andrés-Sant Andreu –ens en fa cinc cèntims la Susana– i el seu també és un nom propi, William Aguilera, com ho és el nostre, José Juan Ortiz. Tot plegat donava molt de joc i la Comissió d’Interculturalitat, que avui és el motor de l’agermanament, ho ha sabut aprofitar d’allò més bé.


També és un projecte amb nom propi perquè ha tingut, i això ho comparteix amb la majoria dels agermanaments escolars que hem conegut, autèntics incondicionals darrera com la Susana. Mestres que, des del principi, hem cregut que l’educació no es redueix només al currículum, sinó que està feta de vivències i d’actituds que s’aprenen, sobretot, compartint. Aquest reduït grup d’irreductibles ha aconseguit que l’agermanament del CEIP José Juan Ortiz formi part del projecte de centre, de l’ideari i les programacions de tota l’escola. És una gran sort –reconeix la Susana–, tot i que no deixa de suposar una feinada: vol dir explicar les mateixes coses a cada nou claustre; donar totes les activitats ben mastegades als mestres i asseure’s cada final de curs per fer una mínima avaluació i apuntar quatre línies de futur.

CONÈIXER-TE A TU MATEIX ABANS DE CONÈIXER A L’ALTRE

A més d’un intercanvi epistolar, cada vegada més difícil de mantenir com ens explicarà més endavant la Susana, un intercanvi pedagògic per contrastar experiències entre els mestres de Sant Andreu i els de San Andrés o diverses activitats de difusió del projecte (des d’una exposició itinerant fins a la publicació d’un llibre), l’agermanament inclou una estimulant proposta de descoberta: no només de descoberta de l’altre, sinó de pròpia descoberta.

Els veritables protagonistes d’aquesta descoberta són els alumnes, no només com a receptors de les activitats, sinó també com a creadors i productors de les mateixes. No volíem que, també a l’agermanament, l’ensenyament fos només cosa dels mestres. Volíem que això fos una cosa més seva. Ens va semblar que una bona manera de fer-ho era començar per conèixer-nos millor a nosaltres mateixos (la nostra escola, el nostre barri, el nostre poble) per poder explicar-ho millor als nostres amics de Cuba. De la mateixa manera, com que són coses que tots tenim en comú, ells podien fer el mateix amb la seva escola, el seu barri, el seu poble… Un intercanvi d’igual a igual.

LA QUOTIDIANITAT COM A MATERIAL DE TREBALL

Com veureu, la programació no amaga cap cosa excepcional, ben al contrari, està totalment inspirada en la quotidianitat i l’entorn més proper de l’escola i les persones que l’integren. No calen grans idees –insisteix la Susana–. El dia a dia ens dóna un material de primera qualitat per treballar amb els nanos, des de P3 fins a Sisè. Són coses que a ells els interessen, les seves inquietuds, i això sempre és una garantia d’èxit. És un projecte fet de vivències, de les seves pròpies vivències.

L’itinerari de l’agermanament va començar per la descoberta de les escoles, va continuar amb la descoberta dels pobles i ha acabat amb la coneixença dels personatges que donen nom als dos centres. Voleu saber com se les van enginyar els nens i nenes del CEIP Juan José Ortiz, des dels més petits fins als més grans, per descobrir Sant Andreu de la Barca? Doncs va ser així:

 

Pel que fa a José Juan Ortiz i William Aguilera, les investigacions catalano-cubanes han tret a la llum que ambdós personatges tenien moltes coses en comú. José Juan Ortiz va ser un mestre de Sant Andreu de la Barca tant compromès amb el seu entorn com per ficar-se en política en uns anys en els quals en aquest país el més assenyat era no fer-ho. William Aguilera també va ser educador i un membre actiu de la Revolució Cubana de 1959, que va suposar l’enderrocament de Batista i l’establiment al poder de Fidel Castro. El cas és que, abans de l’agermanament, del mestre José Juan Ortiz no se’n sabia gairebé res, ni la majoria dels alumnes de l’escola que porta el seu nom ni segurament tampoc molts dels seus mestres. Avui hi ha un llibre escrit per tots ells que porta el seu nom i el del seu col·lega cubà, Coneix William Aguilera. Conoce José Juan Ortiz.

UN DESÈ ANIVERSARI AGREDOLÇ

L’any 2010 el CEIP José Juan Ortiz i l’escola William Aguilera han presentat el seu segon llibre conjunt, Contes per l’amistat. Cuentos para la amistad. És un recull de contes escrits col·laborativament: els van començar els nens d’aquí, amb l’introducció, la descripció dels personatges i alguna pinzellada de l’acció, i els van acabar els nens d’allà. La Susana no pot imaginar-se un final millor per aquests 10 anys de projecte, tot i que ella evita la paraula final. El projecte està en estand-by, però l’agermanament no: ens podem escriure i seguir explicant-nos coses, ens podem anar a visitar alguna vegada, podem seguir comptant els uns amb els altres.
 

Malgrat tot, les activitats s’han hagut de parar perquè, segons ens explica la Susana, ni l’Administració catalana ni la cubana han pogut seguir el ritme de l’agermanament. Durant aquests 10 anys hi ha hagut de tot. Podríem dir que la relació amb les Administracions ha estat bona, amb moments feliços i amb els seus moments difícils.

Els moments més feliços van ser els dels inicis. De fet, l’agermanament escolar va néixer a partir d’una proposta que ens va fer un tècnic de cultura de l’Ajuntament de Sant Andreu de la Barca. Tot i que l’agermanament municipal mai va acabar de quallar, va ser a través d’aquesta mateixa persona que vam aconseguir la primera subvenció de la Diputació de Barcelona: el nostre ajuntament no portava a terme cap projecte de sensibilització en aquells moments i ens hi va presentar a nosaltres. Tota l’edició dels llibres, així com la producció de l’exposició itinerant no hagués estat possible sense la col·laboració de la Diputació de Barcelona i l’Ajuntament de Sant Andreu. La Diputació, a més, ha estat subvencionant l’agermanament durant bona part del seu trajecte.

EL MOMENT DE PARAR I GAUDIR DE LA FEINA FETA

Fins ara, recorda la Susana, quan les coses anaven de cara a Catalunya se’ns posaven d’esquena a Cuba o a l’inversa però, actualment, ni l’Ajuntament de Sant Andreu ni la sectorial d’Educació de Cuba els ho estan posant fàcil. Les particulars circumstàncies de Cuba han provocat, per exemple, que l’intercanvi pedagògic hagi estat molt desequilibrat: nosaltres els hem anat a visitar cinc vegades, mentre que els mestres de Cuba només ens han pogut fer una visita. També l’intercanvi postal ha anat patint les conseqüències de les polítiques d’aquí i d’allà: els primers anys va anar molt bé, perquè podíem enviar les cartes a través dels projectes de desenvolupament que el nostre ajuntament tenia amb Cuba… Tot i amb això, estem parlant d’un parell o tres de cartes l’any! Però nosaltres no estem fent política, sinó educant en valors a les nostres criatures i a nosaltres mateixos a partir de la coneixença d’una altra realitat que ens ensenya com es pot ser feliç sense tenir l’última play-station o com es pot construir un projecte educatiu molt digne en unes escoles que es cauen de velles.

Tot indica, doncs, que ara toca parar. Toca parar i dedicar-nos a difondre el projecte, a gaudir de tot el que hem fet: tenim el privilegi de poder treballar a la biblioteca amb el nostre propi llibre de contes, sense anar més lluny, i això no ho pot dir tothom!.


Una entrevista de Helena Migueiz per a XECMón
Sant Andreu de la Barca, gener 2010.

Vegeu mes entrevistes