ESCOLA JOAN PELEGRÍ I ASSOCIACIÓ PUNT DE REFERÈNCIA
CAMPANYA UNESCOA FAVOR DELS JOVES EX TUTELATS DE CATALUNYA.
IMMIGRANTS? COM JO!
IMMIGRANTS? COM JO!
UNA MANERA D’ENTENDRE L’ESCOLA:
no girar l’esquena a la realitat
no girar l’esquena a la realitat
En Roger i en Pol són alumnes de l’Escola Joan Pelegrí del barri d’Hostafranchs de Barcelona. Fa setze anys que aquesta escola es va sumar al Pla d’Escoles Associades de la UNESCO i, des de llavors, cada curs organitza una campanya solidària a favor d’alguna realitat precària del Tercer o del Quart Món.
En Roger i en Pol, que ara ja estan pendents de les seves notes de Selectivitat, parlen en representació del grup d’alumnes del crèdit de lliure elecció de Història de les Religions del curs 2007-2008. Ells van tenir un paper protagonista en la campanya solidària d’aquell any, dedicada a una realitat difícil a Catalunya. Aquesta realitat és la dels joves ex tutelats, el col·lectiu en risc d’exclusió que el grup UNESCO de l’escola va triar per donar a conèixer a la seva comunitat educativa. “Primero nos dio palo todo esto del video –reconeix en Pol–. No por nada. Es desgana en general, para todo. Pero luego nos fuimos animando. Nos pareció una buena iniciativa para romper los estereotipos que tenemos sobre los inmigrantes”. Ell va ser el càmera i el muntador del vídeo que el grup d’Història de les Religions va produir en representació dels alumnes de Primer de Batxillerat de la Joan Pelegrí.
En Roger i en Pol, que ara ja estan pendents de les seves notes de Selectivitat, parlen en representació del grup d’alumnes del crèdit de lliure elecció de Història de les Religions del curs 2007-2008. Ells van tenir un paper protagonista en la campanya solidària d’aquell any, dedicada a una realitat difícil a Catalunya. Aquesta realitat és la dels joves ex tutelats, el col·lectiu en risc d’exclusió que el grup UNESCO de l’escola va triar per donar a conèixer a la seva comunitat educativa. “Primero nos dio palo todo esto del video –reconeix en Pol–. No por nada. Es desgana en general, para todo. Pero luego nos fuimos animando. Nos pareció una buena iniciativa para romper los estereotipos que tenemos sobre los inmigrantes”. Ell va ser el càmera i el muntador del vídeo que el grup d’Història de les Religions va produir en representació dels alumnes de Primer de Batxillerat de la Joan Pelegrí.
UNA MANERA D’ENTENDRE LA SOLIDARITAT:
la solidaritat com a punt de trobada
L’Associació Punt de Referència treballa des de fa 10 anys amb els joves ex tutelats de Barcelona. Que vol dir ser un jove ex tutelat? Aquest és el repte que aquesta campanya solidària va plantejar a l’equip tècnic de l’entitat: explicar la situació dels joves ex tutelats a altres joves que tenen si fa no fa la mateixa edat que ells. La reflexió va ser que no existia millor interlocutor que els mateixos joves en situació de risc social per explicar a d’altres joves que vol dir haver estat un nen desemparat, haver viscut fins als 18 anys en un centre de protecció de menors, en el millor dels casos, i haver d’enfrontar una vida adulta en arribar a la majoria d’edat amb ben pocs recursos materials i emocionals.
En Jalal, en Hamid i en Mostafa són tres dels joves usuaris de Punt de Referència que, juntament amb la resta del grup del taller de teatre de l’entitat, van assumir la tasca d’explicar en el seu vídeo qui són els joves ex tutelats als alumnes, pares i mestres de la Joan Pelegrí. En Jalal i en Mostafa compaginen feina i estudis, mentre que en Hamid està pendent d’una oferta de feina. “La primera vez que te pones delante de una cámara es muy difícil”, assegura en Mostafa. En Jalal hi està d’acord. “Et quedes en blanc, com quan t’has de trobar amb una noia que t’interessa i penses en tot allò que li vols explicar però, quan la tens davant, et quedes en blanc. En aquest cas, la càmera és com la noia que t’espanta”. Pel Hamid, en canvi, posar-se davant de la càmera no va ser el més complicat. “Lo más difícil fue sacar lo que tenía dentro. Poner en palabras lo que te pasa por la cabeza. Por vergüenza, quizás, o por nervios”.
Els tres són del Marroc perquè, malgrat que el desemparament que porta a la tutela es pot produir per moltes i diverses circumstàncies, els processos migratoris actuals fan que molts d’ells siguin menors estrangers no acompanyats (MENA), infants que amb 12, 15 o 17 anys es veuen obligats a buscar-se la vida lluny de casa. Per això, l’activitat que va donar nom a la campanya solidària, Immigrants? Com jo!, va consistir en un treball de recerca familiar dels alumnes de secundària per a descobrir quants d’ells eren també fills, néts o besnéts de la immigració.
DE LA CONNEXIÓ PERSONAL A L’ACCIÓ COMÚ:
comptar amb algú, comptar per algú
comptar amb algú, comptar per algú
Actualment hi ha uns 600 MENA en situació de desemparament a Catalunya. Oferir un referent adult a aquests joves és part de la feina de Punt de Referència i l’objectiu dels seus programes Referent i Acull, en els quals persones voluntàries s’ofereixen per acompanyar o per acollir temporalment a casa un d’aquests joves. La majoria d’aquests voluntaris, segons l’experiència d’aquesta associació, han resultat ser famílies, moltes d’elles amb fills petits o adolescents.
I on s’apleguen aquestes famílies, sinó entorn de l’escola? I com trucar a la seva porta per poder fer-hi alguna acció de sensibilització social en favor d’aquest col·lectiu tant vulnerable com desconegut? Aquestes preguntes em ballaven pel cap a mi, l’Helena Migueiz, que en aquells moments era la responsable de comunicació de Punt de Referència. Llavors, per sorpresa meva, va ser l’escola qui va trucar a la nostra porta. Bé, la mà que va trucar a la porta de Punt de Referència va ser molt més concreta, té nom propi, cognoms i una gran persona darrere, Miquel Cubero, un mestre de l’Escola Joan Pelegrí a qui l’entitat havia convidat en qualitat d’acollidor free-lance a un dels seus Diàlegs de Referència.
I on s’apleguen aquestes famílies, sinó entorn de l’escola? I com trucar a la seva porta per poder fer-hi alguna acció de sensibilització social en favor d’aquest col·lectiu tant vulnerable com desconegut? Aquestes preguntes em ballaven pel cap a mi, l’Helena Migueiz, que en aquells moments era la responsable de comunicació de Punt de Referència. Llavors, per sorpresa meva, va ser l’escola qui va trucar a la nostra porta. Bé, la mà que va trucar a la porta de Punt de Referència va ser molt més concreta, té nom propi, cognoms i una gran persona darrere, Miquel Cubero, un mestre de l’Escola Joan Pelegrí a qui l’entitat havia convidat en qualitat d’acollidor free-lance a un dels seus Diàlegs de Referència.
ELS VÍDEOS:
“Tant iguals, tant diferents”
“Tant iguals, tant diferents”
La campanya solidària es va allargar gairebé tot un trimestre, durant el qual hi va haver articles als butlletins de l’associació i del centre, enviament postal d’informació a totes les famílies de l’escola perquè coneguessin la campanya i a l’entitat, una exposició fotogràfica de l’ONG instal·lada al vestíbul de l’escola, activitats de sensibilització pels alumnes de batxillerat durant les hores de tutoria… Però el plat estrella va ser, sens dubte, la xerrada que Punt de Referència va fer a la sala d’actes de la Joan Pelegrí sota el títol, ‘Tant iguals, tant diferents’.
Els més de 100 alumnes de primer de batxillerat reunits aquell dia a la sala d’actes van poder veure en primícia el vídeo que els seus companys d’Història de les Religions havien fet per la campanya i, també, el vídeo dels joves del taller de teatre de Punt de Referència. No només això, cinc d’aquests joves de l’associació –entre ells en Hamid– van estar presents a la xerrada i van poder respondre, des de la taula dels ponents, a les preguntes de l’auditori. Per a ells va ser un bon exercici d’empoderament, en el qual van passar de ser objectes passius de l’ajuda a subjectes actius de l’acció. Una filosofia, la de “l’ajudat a tu mateix”, que l’entitat procura que els seus joves usuaris exercitin a la seva vida.
“Después de los videos –recorda en Pol–, cuando se pusieron a charlar en la sala de actos y nos explicaron un poco cómo era su vida, me pareció que, en el fondo, éramos muy parecidos… Aunque, de todas maneras, mi idea de ellos tampoco era tan mala al principio”. En Pol es queda amb la idea que els joves de Punt de Referència van anar a ensenyar-los com eren, “para hacernos entendre que son personas como nosotros”. I ho van fer prou bé, segons en Roger: “jo el que vaig pensar quan els vaig veure és que em puc trobar a qualsevol d’ells pel passadís del cole i fer-me tant amic seu com del millor dels meus amics”. Per tot això va ser tant especial aquella xerrada.
Els més de 100 alumnes de primer de batxillerat reunits aquell dia a la sala d’actes van poder veure en primícia el vídeo que els seus companys d’Història de les Religions havien fet per la campanya i, també, el vídeo dels joves del taller de teatre de Punt de Referència. No només això, cinc d’aquests joves de l’associació –entre ells en Hamid– van estar presents a la xerrada i van poder respondre, des de la taula dels ponents, a les preguntes de l’auditori. Per a ells va ser un bon exercici d’empoderament, en el qual van passar de ser objectes passius de l’ajuda a subjectes actius de l’acció. Una filosofia, la de “l’ajudat a tu mateix”, que l’entitat procura que els seus joves usuaris exercitin a la seva vida.
“Después de los videos –recorda en Pol–, cuando se pusieron a charlar en la sala de actos y nos explicaron un poco cómo era su vida, me pareció que, en el fondo, éramos muy parecidos… Aunque, de todas maneras, mi idea de ellos tampoco era tan mala al principio”. En Pol es queda amb la idea que els joves de Punt de Referència van anar a ensenyar-los com eren, “para hacernos entendre que son personas como nosotros”. I ho van fer prou bé, segons en Roger: “jo el que vaig pensar quan els vaig veure és que em puc trobar a qualsevol d’ells pel passadís del cole i fer-me tant amic seu com del millor dels meus amics”. Per tot això va ser tant especial aquella xerrada.
VÈNCER ELS ESTEREOTIPS:
passar de les pel·lícules de la tele i fer-se la pròpia pel·lícula
passar de les pel·lícules de la tele i fer-se la pròpia pel·lícula
El més difícil per en Roger va ser posar-se a pensar com pensarà l’altre. “Jo em conec força bé a mi mateix, però si em poso a pensar com pensa una altra persona puc dir qualsevol barbaritat”. En Pol discrepa: “Yo creo que no, que lo más difícil es pensarte a ti mismo. Ponerte en la piel del otro es más fácil porque no eres tú y porque se ponen a funcionar los estereotipos”. No tenien referents concrets en els quals inspirar-se perquè no coneixien cap jove com els de Punt. “Intentábamos pensar en alguien que debe tener sus razones para dejar su país y querer venir a trabajar aquí”, explica en Pol.
Malgrat tot, els estereotips han pesat i molt. “Tant en una banda com en l’altra”, admet en Roger. En opinió d’en Pol, els estereotips existeixen per alguna cosa: “Porque hay gente que es así, pero no quiere decir que toda la gente sea así. Igual que existe gente de aquí que es muy materialista, cómo decía uno de ellos, gente que fuma mucho, y tenía toda la razón, pero la mayoría no es así. Lo mismo pasa con ellos. Existe una minoría muy concreta que es así, como dicen los estereotipos, pero el problema es que esa minoría es la que se hace notar o la que sale por los medios de comunicación”. En Roger afegeix: “Moltes vegades és pel què veiem a la televisió. Amb el tema d’Iran, per exemple, el que veus és el pes que té allà la religió. Però quan coneixes a una persona jove d’aquells països veus que potser té altres ideals que no són els que ens imaginem”.
En Jalal, en Mostafa i en Hamid coincideixen que, també per a ells, el gran repte va ser, com diu en Hamid: “pensar en lo que pensarían y dirían los chicos del colegio”. Entre d’altres coses, apunta en Jalal, “perquè hi ha molts prejudicis i pots dir mil coses d’ells”. Els joves de Punt, a diferència dels alumnes de l’Escola Joan Pelegrí, sí que coneixen joves catalans que van poder utilitzar com a referents reals en el seu exercici de posar-se al lloc dels altres. “La majoria dels què nosaltres coneixem fumen –diu en Jalal– i no pot ser una coincidència, això vol dir que hi ha un percentatge força alt que fuma".
"El que em sorprèn és que ells es basin en els mitjans de comunicació… Si els mitjans diuen qualsevol cosa, ells van i s’ho creuen, quan la imatge que donen els mitjans de les coses és la que els interessa”.
Malgrat tot, els estereotips han pesat i molt. “Tant en una banda com en l’altra”, admet en Roger. En opinió d’en Pol, els estereotips existeixen per alguna cosa: “Porque hay gente que es así, pero no quiere decir que toda la gente sea así. Igual que existe gente de aquí que es muy materialista, cómo decía uno de ellos, gente que fuma mucho, y tenía toda la razón, pero la mayoría no es así. Lo mismo pasa con ellos. Existe una minoría muy concreta que es así, como dicen los estereotipos, pero el problema es que esa minoría es la que se hace notar o la que sale por los medios de comunicación”. En Roger afegeix: “Moltes vegades és pel què veiem a la televisió. Amb el tema d’Iran, per exemple, el que veus és el pes que té allà la religió. Però quan coneixes a una persona jove d’aquells països veus que potser té altres ideals que no són els que ens imaginem”.
En Jalal, en Mostafa i en Hamid coincideixen que, també per a ells, el gran repte va ser, com diu en Hamid: “pensar en lo que pensarían y dirían los chicos del colegio”. Entre d’altres coses, apunta en Jalal, “perquè hi ha molts prejudicis i pots dir mil coses d’ells”. Els joves de Punt, a diferència dels alumnes de l’Escola Joan Pelegrí, sí que coneixen joves catalans que van poder utilitzar com a referents reals en el seu exercici de posar-se al lloc dels altres. “La majoria dels què nosaltres coneixem fumen –diu en Jalal– i no pot ser una coincidència, això vol dir que hi ha un percentatge força alt que fuma".
"El que em sorprèn és que ells es basin en els mitjans de comunicació… Si els mitjans diuen qualsevol cosa, ells van i s’ho creuen, quan la imatge que donen els mitjans de les coses és la que els interessa”.
 LES CLAUS DE L'ÊXIT D'AQUESTA COL.LABORACIÓ ENTRE ESCOLA I ONEGÉ 1ª. Una necessitat explícita, la de l’escola Joan Pelegrí, per a trobar una bona causa per a la seva campanya solidària del curs 2007-2008. L’escola, però, no s’agermana amb cap causa ni en pot fer una tractament en profunditat donat que la campanya és només una més de les activitats de l’atapeïda agenda escolar. Per tant, l’escola marca el calendari i les activitats de la campanya que millor s’adapten a la seva dinàmica interna. Començant, en aquest cas, per limitar les activitats de sensibilització als cursos d’Educació Secundària, considerant que la situació dels joves ex tutelats és massa abstracte i complexa pels alumnes d’Educació Primària. 2ª Una resposta concreta a la necessitat de l’escola, la de l’Associació Punt de Referència, que té una bona causa i ganes de donar-la a conèixer a les escoles. Punt de Referència va posar al servei de la Joan Pelegrí els seus recursos humans i materials, conscient que tampoc tenia capacitat per a dinamitzar accions a Primària, perquè ni els seus professionals són pedagogs ni els seus materials de difusió són prou didàctics per a fer una sensibilització adient amb nens tant petits
3ª El contacte personal. El primer contacte personal va ser en Miquel Cubero, que va fer de padrí de l’entitat davant de l’escola. Molt important, també, per tal d’afavorir el diàleg i el treball en equip va ser l’existència d’interlocutors personals d’una banda i altra: l’Albert Marzà, membre del Grup UNESCO de la Joan Pelegrí, i l’Helena Migueiz, responsable de comunicació de Punt de Referència i ex-alumne de l’institut.
4 La implicació dels alumnes de l’escola i dels joves de l’associació. Aquesta campanya va intentar no oblidar en cap moment que els principals destinataris de les accions que es fan a l’escola són els alumnes, de la mateixa manera que els principals destinataris de la feina que es fa a Punt de Referència són els seus joves usuaris. Ells van tenir el protagonisme i un paper actiu en la majoria d’activitats, fet que va ajudar a despertar l’interès dels uns pels altres. 5 Deixar clars els objectius i els límits de cadascú. Aquesta fórmula que, si més no a Punt de Referència i a la Joan Pelegrí ens va funcionar prou bé, es va fonamentar en la claredat dels plantejaments per ambdues parts. Des del principi l’associació va conèixer les necessitats i les condicions de l’escola i, l’escola, les expectatives i els límits de l’associació. |
 L'EXPERIÈNCIA DELS VÍDEOS COM A ESTRATÈGIA DE CONEIXEMENT MUTU La sinopsis dels vídeos:
Als vídeos s’havia de presentar, en format d’entrevista filmada, el retrat-robot que cada un dels dos col·lectius juvenils, el d’alumnes de l’escola i el dels joves ex tutelats, havia de fer sobre si mateix i sobre els altres.
La trama dels vídeos: Per a definir-se a ells mateixos ambdós grups van haver d’arribar a un consens i explicar davant de càmera quins eren els cinc valors més importants a la seva vida. Per a definir als altres, havien d’intentar posar-se en la seva pell per imaginar-se els cinc valors que triarien i explicar també el perquè davant de càmera. El desenllaç dels vídeos: El resultat va sorprendre a uns i altres perquè, al capdavall, no són tant diferents com s’imaginaven: La família i els estudis són valors importants per a tots dos col·lectius. Els Joves de Punt prioritzen, a més, la feina, la salut i la seguretat. Els alumnes de primer de batxillerat de la Joan Pelegrí, posen per davant els diners, la diversió i els amics. Preses falses: Cap dels dos col·lectius es va sentir identificat pel retrat que en feia l’altre, criticant l’ús d’estereotips en la construcció d’aquestes imatges. La religió no és tant important pels joves de Punt com es pensen els alumnes de la Pelegrí La imatge física no ho és tot pels joves catalans, com imaginen els joves catalans que vénen de fora, que també creuen que la joventut d’aquí només es sap divertir fumant, bevent i posant-se cecs de tot.   |
Una entrevista de Helena Migueiz per a XECMón
Barcelona, Juliol 2009
Veure més entrevistes
