 |
El valor del mestre
Teresa Casas IES Montserrat Roig, Terrasa |
 |
A l’atzar agraeixo tres dons: haver nascut dona, de classe baixa i nació oprimida. I el tèrbol atzur de ser tres voltes rebel.
Maria Mercè Marçal. Poema Divisa del llibre Cau de Llunes. Barcelona: Proa, 1998, 2ª ed.
Maria Mercè Marçal. Poema Divisa del llibre Cau de Llunes. Barcelona: Proa, 1998, 2ª ed.
Teresa Casas és professora de Ciències Socials de l’IES Montserrat Roig de Terrassa i és d’aquella fornada de professors que va patir una formació franquista amb els ull girats cap a l’escola dels temps de la Segona República Espanyola. “Com que no vam poder tenir la formació que ens hagués agradat, ens la vam haver de fabricar a les Escoles d’Estiu Rosa Sensat, amb la creació dels Moviments de Renovació Pedagògica, amb la lluita per l’Escola Activa dels anys 70… Érem un nucli que volia renovar l’escola, provocar canvis, retornar a l’educació el seu paper transformador. Amb aquest objectiu ens hem anat vinculant amb d’altres moviments i xarxes socials que defensen valors i principis similars als nostres. Per això, de manera natural, ens hem anat vinculant a projectes com el de l’educació en valors de Senderi o el de l’educació pel desenvolupament de la XECMón”.
La militància ha estat una constant en la vida d’aquesta professora, que entén la seva professió com una bona oportunitat per a canviar el món: militància en la lluita anti-franquista, militància en el Moviment de Renovació Pedagògica i, encara ara, ferma en les petites militàncies que cada dia li plantegen la geografia i la història de la seva aula. “Hem rebaixat les nostres expectatives, han passat els temps de fer la revolució o de córrer davant dels grisos, però jo continuo reflexionant sobre la meva feina, per tal que la meva ideologia i la meva pràctica diària mantinguin la máxima coherència”.
La clau per a una educació transformadora és, en opinió de Teresa Casas, no desvincular el món curricular del món real. Està plenament convençuda que s’ha d’obrir la porta de les aules i ensenyar als alumnes a aprendre del món que els envolta. Per seguir aquesta filosofia d’escola oberta no cal forçar res, tal i com ho explica la Teresa sembla la cosa més natural del món. “Una bona manera de fer-ho són els projectes d’aprenentatge-servei (APS), que et permeten entrar en contacte amb el teixit social del teu entorn. Els meus alumnes d’Història de 4t. d’ESO, per exemple, han col·laborat amb el projecte Combat per la llibertat. Terrassa 1939-1979 de la Comissió Cívica per la Recuperació de la Memòria Històrica i el Centre d’Estudis Històrics de Terrassa (CEHT). Un grup de nois i noies es van preparar i van fer d’entrevistadors per aquest treball d’investigació aportant 10 testimonis orals de persones grans de Terrassa amb records significatius sobre la Dictadura Franquista. Aquí ningú ha fet un favor a ningú, no hi ha hagut necessitats creades de cap banda, hi ha hagut una reflexió sobre la seva realitat a partir de la realitat de l’altre, hi ha hagut un coneixement i un reconeixement de l’altre: dels adolescents cap a la gent gran i de la gent gran cap als adolescents… Però no perquè vulguem fer que els avis se sentin importants, sinó perquè ho són, perquè són per a nosaltres una font primària d’Història Contemporània amb un valor incalculable”.
Tot i que pels alumnes suposa més feina que no pas fer quatre treballs i un examen, acaben apassionant-se amb aquestes activitats. Als professors també els suposa més feina, admet la Teresa, sobretot perquè els protocols organitzatius del centre no ho faciliten. “Però aquesta és la idea transformadora, una escola compromesa amb el canvi social, una escola en la qual els coneixements condueixin a les competències i les competències a la formació de ciutadans implicats”. Aquesta és la seva definició de l’educació per competències: ensenyar als alumnes a ser ciutadans dins del seu entorn. “No es tracta de transmetre‘ls només coneixements i conceptes, han de poder posar-ho en pràctica en contextos reals i concrets, dins i fora de l’aula”. Però d’això encara no en saben gaire els professors, es lamenta, perquè tot just fa quatre dies que el Departament d’Educació ha començat a contemplar aquesta possibilitat.
Tot i que pels alumnes suposa més feina que no pas fer quatre treballs i un examen, acaben apassionant-se amb aquestes activitats. Als professors també els suposa més feina, admet la Teresa, sobretot perquè els protocols organitzatius del centre no ho faciliten. “Però aquesta és la idea transformadora, una escola compromesa amb el canvi social, una escola en la qual els coneixements condueixin a les competències i les competències a la formació de ciutadans implicats”. Aquesta és la seva definició de l’educació per competències: ensenyar als alumnes a ser ciutadans dins del seu entorn. “No es tracta de transmetre‘ls només coneixements i conceptes, han de poder posar-ho en pràctica en contextos reals i concrets, dins i fora de l’aula”. Però d’això encara no en saben gaire els professors, es lamenta, perquè tot just fa quatre dies que el Departament d’Educació ha començat a contemplar aquesta possibilitat.
L’escola oberta, però, no ho ha de ser al preu de perdre la seva autonomia ni la seva independència. “Hem de tenir molt clar quins són els nostres objectius i les nostres necessitats, perquè no es tracta que ara l’escola faci assistencialisme ni cooperació amb el Tercer Món. No hem construït encara aquest pensament, la vinculació que volem amb les onegés ni amb els altres agents socials. Jo, personalment, prefereixo que vinguin i em demanin coses, com ara un grup de joves amb ganes d’entrevistar a la gent gran de Terrassa o alumnes adolescents interessats a participar en les activitats d’un esplai, d’una associació de veïns o d’una onege local, ajudant-los a fer una pàgina web, per exemple. No em sembla tant bé que vingui una onege a vendre’m el seu projecte o a oferir-me els seus materials sobre Comerç Just. El fet que ara les oneges rebin subvencions per a produir materials pedagògics em resulta una mica pervers, perquè el què acostuma a passar és que la seva idea de desenvolupament no entra dins dels nostres currículums escolars. Potser a l’hora d’explicar el sector terciari em va bé una mica d’informació sobre Comerç Just, però no puc posar tota la meva unitat de geografia al servei del seu projecte. Jo crec que el millor és que cadascú faci la seva feina i la faci bé, començant per nosaltres, que hem d’incloure el món real als nostres programes educatius”.
Pel que fa a l’allau de materials pedagògics de tota mena que avui dia circulen entorn de l’aula la Teresa Casas ens fa una altra bona recomanació: “n’hem fet molts de materials els professors, perquè és una cosa que ens agrada d’allò més, però ara el que ens toca és seleccionar-los, triar d’entre tota l’oferta que tenim a l’abast i construir-nos les nostres pròpies unitats amb una mica d’aquí i una mica d’allà. Si deixem el llibre de text per agafar els materials de les onegés no hem avançat gaire, és una deixadesa per part nostre. Els materials de la teva aula són una responsabilitat que no pots deixar que ningú altre faci per tu perquè la vida de la teva aula imposa la seva lògica. Les onegés no han de fer pedagogia a l’aula, han de fer pedagogia de la seva tasca per fer-ne una bona difusió, i de vegades em sembla que no se n’acaben de sortir del tot bé… En això els mestres els podríem donar alguna lliçó, però tampoc és la nostra feina”. Malgrat tot, no es pot estar de fer un advertiment: “cal començar a donar valor als països del Sud, a considerar tot allò que el Sud ens aporta, però parlant de valors que a la nostra societat també s’apreciïn. Aquí no val tant la riquesa com la paciència, doncs bé, jo a les meves classes de geografia parlo als meus alumnes de l’aportació del Sud a la població activa del Nord, del superàvit que aporta la immigració a la Seguretat Social, garantint amb això el manteniment de la nostra societat del benestar en aquests moments… De tota manera el més fonamental per a mi és que els països del Sud es puguin arribar a construir una imatge positiva d’ells mateixos, penso que cadascú s’ha de poder reivindicar, ha de poder construir la seva pròpia identitat”.
Si bé és veritat que els valors dominants al món fora de l’aula sembla que van en una altra direcció, la Teresa no pensa llençar la tovallola ara. “És com amb el tema del català. Tenim clar que hem de fer programes d’immersió, encara que el castellà sigui la llengua dominant. Doncs també hem de tenir clar els valors que defensem i, en aquest sentit, fer-ho tant bé com sapiguem. És la nostra aportació a la societat i algú efecte tindrà, n’estic segura”. No és gens fàcil, però, avaluar aquest aprenentatge en valors, perquè els valors no són de tant bon quantificar ni verificar com els continguts o els conceptes. “A més, els nostres alumnes se la saben molt llarga, són molt hàbils per a dir-te el que vols sentir, per això són tant importants els espais on els valors s’han de posar en pràctica, com els grups de mediació o els projectes d’aprenentatge-servei. Convinguem, també, que no és senzill per a ells ser el que abans en deiem un progre, perquè la realitat és cada vegada més complexa. Quan a geografia trec el tema de la Organització Mundial del Comerç, és difícil tenir clar si el proteccionisme del Nord és del tot dolent perquè, malgrat que impedeix el desenvolupament dels agricultors del Sud, les subvencions donen als pagesos del Nord una vida més digne… De tota manera, hi ha coses que hem mantenen esperançada, com que els meus alumnes em diguin que sóc carca, que m’ho discuteixin tot i que tot els hi sembli poc per lo progres que són. Tinc la impressió que les noves generacions tornen a implicar-se. Mireu sinó tot l’embolic amb el Pla Bolonya: hi ha coses amb les quals no estic d’acord, però les discussions amb ells són apassionants. El més important és que no es queden callats ni es pregunten només pel que surt a l’examen”.
Si bé és veritat que els valors dominants al món fora de l’aula sembla que van en una altra direcció, la Teresa no pensa llençar la tovallola ara. “És com amb el tema del català. Tenim clar que hem de fer programes d’immersió, encara que el castellà sigui la llengua dominant. Doncs també hem de tenir clar els valors que defensem i, en aquest sentit, fer-ho tant bé com sapiguem. És la nostra aportació a la societat i algú efecte tindrà, n’estic segura”. No és gens fàcil, però, avaluar aquest aprenentatge en valors, perquè els valors no són de tant bon quantificar ni verificar com els continguts o els conceptes. “A més, els nostres alumnes se la saben molt llarga, són molt hàbils per a dir-te el que vols sentir, per això són tant importants els espais on els valors s’han de posar en pràctica, com els grups de mediació o els projectes d’aprenentatge-servei. Convinguem, també, que no és senzill per a ells ser el que abans en deiem un progre, perquè la realitat és cada vegada més complexa. Quan a geografia trec el tema de la Organització Mundial del Comerç, és difícil tenir clar si el proteccionisme del Nord és del tot dolent perquè, malgrat que impedeix el desenvolupament dels agricultors del Sud, les subvencions donen als pagesos del Nord una vida més digne… De tota manera, hi ha coses que hem mantenen esperançada, com que els meus alumnes em diguin que sóc carca, que m’ho discuteixin tot i que tot els hi sembli poc per lo progres que són. Tinc la impressió que les noves generacions tornen a implicar-se. Mireu sinó tot l’embolic amb el Pla Bolonya: hi ha coses amb les quals no estic d’acord, però les discussions amb ells són apassionants. El més important és que no es queden callats ni es pregunten només pel que surt a l’examen”.
Una entrevista de Helena Migueiz per a XECMón
Barcelona, Juliol 2009
Veure més entrevistes.
