©Il.lustració:Irene Pattarello per XECMón

Presentació

Pot una xerrada d’una hora i escaig canviar la nostra perspectiva com a persones i/o com a docents respecte la nostra visió i la nostra relació amb cultures tant diferents com l’africana? És evident que sí, tal com vam poder experimentar els assistents a la III tertúlia-cafè organitzada per la XecMón sobre la construcció de l’imatge de l’altre i la seva influència en la manera de pensar els nostres projectes de cooperació i educació pel desenvolupament.

D’una manera ben planera, l’antropòloga Lola López va aconseguir desmuntar esquemes i relativitzar alguns dels pesos pesants de la nostra escala de valors occidental… Sobretot quan apliquem aquesta mateixa escala no només per a definir-nos a nosaltres mateixos, sinó també per a definir als qui són diferents de nosaltres. Quants esquemes trencats, quantes veritats relativitzades, quantes actituds que hem de canviar ens exclamavem tots un cop acabada la xerrada i durant el fòrum virtual que s’en va derivar.

COSES QUE CREIEM SENSE CREURE’NS QUE HO CREIEM

Desmuntar esquemes mentals no és empresa fàcil. La dificultat rau en el fet que part dels mecanismes que es posen en marxa per crear els estereotips mitjançant els quals construïm la imatge de l’altre provenen d’un nivell tant profund del nostre esquema mental que no en som ni conscients. Formen part del nivell ocult de la nostra cultura, del que es coneix com a nivell místic. Parafrasejant al professor Salvador Pàniker, la nostra ponent ho descriu com tot allò que creiem sense creure’ns que ho creiem.

Per fer-ho més entenedor, Lola López dibuixa a la pissarra l’esquema de l’arbre i l’aplica al funcionament de les cultures: el nivell ocult són les arrels; el nivell estructural, el tronc, que està format per les institucions, sistemes i pràctiques socials (sistemes polític i econòmic, pràctiques religioses, estructures familiars, lleis); a dalt de tot, a la capçada, es situa el nivell morfològic on s’apleguen les formes de fer (de vestir, de menjar, de parlar), formes acceptades per la majoria i/o perpetuades al llarg del temps.

Pel que fa al nivell ocult, el dels mites i les creences profundes, podem tenir la consciència força tranquil•la: són conceptes la transmissió i aprehensió dels quals es fa de forma inconscient. No està de més que ho tinguem present però, a la pràctica, tenim poc marge de maniobra. En canvi, que ningú es pensi que es pot rentar les mans pel que fa al nivell estructural i al morfològic, més visibles, més analitzables i, per tant, més susceptibles de ser modificats.

Per començar a desmuntar esquemes, la nostra experta recomana aplicar un relativisme coherent, és a dir, fer l’exercici de pensar que tenim autoritat per determinar allò que és vàlid per a nosaltres, però no així el que és válid per a tota la Humanitat. Per tant, hem d’anar amb compte amb tots aquells elements de la nostra cultura que s’interposen entre nosaltres i les persones que vénen de contextos culturals diferents quan ens hi relacionem.

SOBRE L’ABLACIÓ I ALTRES QÜESTIONS INCOMPRENSIBLES

Lola López va aconseguir donar la volta a qüestions que, des de la nostra ullada etnocèntrica, creiem tenir lligades i ben lligades. Un d’aquests temes, el de l’ablació, va fer acte de presència només obrir-se el torn d’intervencions després de l’exposició de la Lola. “Aquesta és una de les pràctiques culturals africanes més incomprensibles per nosaltres –va respondre–. Però, si del què parlem són dels discursos, de l’interpretació que fem de les coses, cal dir que no és una pràctica imposada: són les mateixes dones africanes les que defensen i practiquen l’ablació, perquè està relacionada amb la conquesta dels espais de poder femení a nivell simbòlic. Igual que la circumcisió masculina, la circumcisió femenina és un ritual mitjançant el qual els infants entren a formar part de la societat adulta, malgrat que les conseqüències sobre la salut, en el cas de les dones, són molt més greus que en el cas dels homes”.

Anant més enllà, la Lola ens informa que les dones de l’Àfrica Occidental entenen els nostres programes per eradicar l’ablació com una manera de fer el joc a la dominació masculina i, per tant, una pèrdua per a la seva emancipació. És per això que, en alguns països en els quals aquesta pràctica havia anat a menys com per exemple Costa de Marfil, les dones tornen a practicar-la com a senya d’identitat cultural i de gènere. Una cosa semblant està passant a casa nostra, es comentava en un dels emails del fòrum, amb les noies musulmanes que decideixen anar amb vel a l’escola, no ja com un acte de submissió, sinó com una forma de reacció a la intolerància demostrada pels seus companys i la seva societat d’acollida cap a la seva cultura d’origen.

NI MILLOR NI PITJOR, DIFERENT

Això tampoc vol dir que la nostra manera de fer i de ser sigui dolenta i la dels altres, bona. El que vol dir és que el nostre sistema de vida no és ni millor ni pitjor que cap altre, és el nostre i és vàlid per a nosaltres, però no el podem exportar a cor que vols. A Occident hem fet la nostra tria, prioritzant unes coses per damunt de les altres. De ben segur que existeix un nombre limitat de coses que fem millors que els altres, de la mateixa manera que hi ha un altre nombre limitat de coses que els altres fan millor que nosaltres.

En resposta a una altra de les intervencions del públic sobre si som els únics que tenim aquesta mala costum d’estereotipar als altres, la Lola López confirma que no, no som els únics. L’etnocentrisme és un tret universal que comparteixen totes les cultures humanes: totes es consideren superiors i classifiquen les altres com a inferiors, fent ús d’estereotips. De fet, puntualitza aquesta antropòloga, una societat no etnocèntrica s’extingiria en quatre dies. En canvi, sí que és un tret singular de la nostra cultura el fet de considerar que el nostre sistema de vida no només és el millor per a nosaltres, sinó que també és el millor per a tot el món. Aquesta universalitat visceral per la qual creiem que la nostra manera de fer i de ser és universalment desitjable i desitjada és exclusiva d’Occident.

Un altre tret que ens distingeix és la nostra visió dual de la realitat. A Occident resumint la realitat en base a parelles d’oposats: blanc/negre, home/dona, bo/dolent… La identitat africana, en canvi, és múltiple: lo normal és que existeixi de tot, fins hi tot blancs, diu un acudit africà. En aquesta divisió de la realitat, nosaltres estem sempre del costat positiu i els altres, amb la seva diversitat, multiplicitat i matisos, del negatiu. La nostra manera d’encarar la diversitat és, doncs, problematitzar-la, perquè ens genera por, por de perdre el control de la realitat, per això construïm els estereotips, que ens permeten posar-li etiquetes a tot i recuperar la sensació de control i seguretat.

Utilitzar els estereotips per viure més tranquils no suposa cap daltabaix, el problema de debò arriba quan els tenim tant integrats que no ens deixen veure la realitat. Allò que resulta de vital importància, subratlla Lola López, és poder transcendir els estereotips quan tenim davant una persona de carn i ossos, sinó en comptes de relacionar-los amb les persones podem acabar relacionant-nos amb la idea que tenim de les persones.

LA IMATGE DEL POBRE NEGRET PLE DE MOSQUES

El primer viatge que la Lola López va fer a Àfrica li va servir per entendre que la imatge que tenia d’Àfrica no li servia per entendre la realitat africana. El seu interès per aquest continent va néixer, precisament, de l’impacte produït per l’experiència de constatar que no tenia elements per a comprendre una realitat tant diferent I complexa, que a Occident es resum en nens que es moren de gana i adults que hem de cuidar com si fossin criatures. Perquè el discurs sobre les altres identitats culturals sempre es fa des d’una visió simplista i negativa: com més diferent i complexa sigui la realitat que volem explicar, més simples i pejoratius seran els estereotips i les imatges que utilitzem. La qüestió, doncs, no és tan que la realitat observada no sigui real, sinó que la interpretació que fem d’aquesta realitat no s’hi ajusta.

Quina és la nostra responsabilitat no només com a persones, sinó també com a docents, en la construcció i manteniment d’aquesta imatge estereotipada i negativa de les realitats diferents a la nostra? Aquesta va ser la pregunta plantejada per una mare present a la sala. Aquesta mare va comentar el fet que, fruit de la setmana intercultural de l’escola, el seu fill de quatre anys va acabar identificant perfectament l’imatge d’un negret famèlic i ple de mosques amb els nens de l’Àfrica. “És com si aquesta imatge hagués passat a formar part del nostre nivell mític –va ser la resposta de la nostra experta– i, per tant, la seva transmissió es fa de manera gairebé inconscient, mitjançant les activitats més quotidianes, com ara dir-li al teu fill, mentre li dónes el menjar, que s’ho ha d’acabar tot perquè a Àfrica els nens es moren de gana. D’aquí a imaginar-se al negret amb les mosques hi ha només un pas”.

ESTÀ L’EDUCACIÓ PEL DESENVOLUPAMENT LLIURE D’ESTEREOTIPS?

Aquest és el gran interrogant que fa temps es plantegen molts dels mestres que treballen en educació pel desenvolupament i també els professionals de la cooperació internacional. La xerrada de Lola López va venir a confirmar totes les sospites en aquest sentit i la necessitat de plantejar els projectes de cooperació i d’educació pel desenvolupament, com ara els agermanaments escolars, des d’una nova perspectiva.

Pel que fa a la cooperació, la reflexió de Lola López va ser que només pel fet de relacionar-se directament amb la paraula desenvolupament ja suposa una mirada pejorativa sobre els altres. El concepte de desenvolupament és un invent d’Occident, que porta implícita tota aquesta càrrega universalista i dualista pròpia de la nostra visió del món. Depèn de com es plantegin, aquests projectes de cooperació poden convertir-se en un instrument de dominació cultural, que és l’últim bastió de l’imperialisme occidental. De fet, recorda la ponent, existeix un moviment africà amb el significatiu nom de “10 anys sense cooperació per a Àfrica”, la qual cosa vol dir que per a molta de la seva gent, la millor manera que tenim d’ajudar al continent és deixar-lo en pau.

A nivell d’escola, cal educar en una solidaritat entre iguals i abandonar definitivament les postures assistencialistes. La millor manera de fer-ho és potenciar una apropament als països del sud en la màxima igualtat de condicions possible. La participació activa de les dues contraparts ha de ser un dels ingredients indispensables dels projectes d’agermanament escolar, així com l’existència d’un intercanvi real, és a dir, que ambdues parts tinguin l’oportunitat de rebre i també de donar. No és poca cosa saber viure amb un euro al dia, per exemple, la qual cosa vol dir que moltes de les nostres contraparts podrien donar-nos més d’una lliçó d’economia.

No és senzill, tal com s’apunta en alguns dels missatges del fòrum virtual. S’ha de tenir en compte que les nostres contraparts de Senegal o de Nicaragua no tenen les mateixes possibilitats, ja no per tornar-nos les visites, sinó fins hi tot per mantenir una comunicació continuada via email, telèfon o carta. Però les aportacions fetes per la Lola des de la perspectiva de l’antropologia han encoratjat a mestres que estan portant a terme agermanaments escolars o tenen el projecte d’endegar-ne un a fer-ho des d’una altra mirada, més reflexiva. Es tracta de pensar abans d’actuar i començar a treballar sobre les nostres pròpies actituds.

A tall de conclusió us deixem amb la reflexió que Joan Padrós compartia al fòrum virtual: “El relativisme dels antropòlegs, però, ens ho posa tot en qüestió als mestres. Nosaltres eduquem en certeses, i no ens resulta còmode confrontar-nos tan clarament amb els valors que creiem hem de transmetre. La Lola venia amb més dubtes que certeses, i això penso que és un bon punt de partida. Encara que no siguem capaços de saber cap on anar, reconèixer aquesta desorientació penso que ens enriqueix”.